Salvador Espriu
Salvador Espriu i Castelló va néixer al 1913 a Santa Coloma de Farners. El seu pare Francesc era un home obert, sociable i lliurepensador. Llicenciat en Dret a la Universitat de Barcelona, exercia de notari. Per altra banda la seua mare era dona tímida, discreta i molt religiosa. La família Espriu gaudia d’una situació econòmica acomodada, de manera que es podien permetre un servei domèstic. A part, mantenien la casa d’estiueig en Arenys de Mar, poble on residien tots els seus familiars. El jove Salvador era un xiquet que se’l descriu com entremaliat i juganer.
A principis dels anys vint la casa dels Espriu va sofrir una profunda sotragada ja que els cinc germans van agafar alhora el xarampió. Tots se’n va sortir excepte Francesc i Maria Isabel. A ell el va deixar a les portes de la mort però se’n va sortir. La cura de Salvador fou molt lenta, de manera que havia de passar molt temps al llit. Aquestes morts i la seua malaltia li van canviar la vida. Del nen juganer i trapella que era va passar a ser un xiquet delicat, sempre amb el perill de recaure, de manera que era obligat a fer llit sovint. A causa d’aquesta llarga covalescència va convertir-se en un amant de tot tipus de literatura, però sobretot se sentia atret per llibres de religió i història antiga.
L’octubre de 1930, quan tenia desset anys, va ingressar a la Universitat de Barcelona per seguir les carreres de Dret i Filosofia i Lletres. Aquells moments la vida a la Universitat estava molt animada ja que s’acabava de sortir de la dictadura i el país s’encaminava cap a la República que es proclamaria a l’abril del 1931. Tot i que treia unes notes immillorables en les dues carreres que feia paralּlelament, li agradaven molt més les Lletres que el Dret. Aquesta passió el portà a publicar al febrer del 1931 El Dr. Rip, que va ser la seua primera novel·la escrita en català. Al cap de poc temps va escriure la seua primera obra teatral publicada, ambientada bàsicament a l’Arenys. L’any 1932 va sortir a la venda Laia, que és novelּla curta inspirada bàsicament a l’Arenys del segle XIX que serveix de marc per explicar les aventures i desventures de la protagonista.
Amb l’esclat de la Guerra Civil espanyola va veure interromputs els seus estudis de Lletres Clàssiques que eren els únics que li quedaven per acabar. Va ser mobilitzat des del primer moment però no el van enviar al front a causa del seu estat de salut, de manera que feia classes a futurs oficials. Durant aquesta època negra va seguir escrivint per evadir-se de l’entorn de manera que l’any 1937 es va publicar Letizia i altres proses. Els tràgics esdeveniments el van fer caure en una profunda crisi, creia que el millor que es podia fer era un pacte entre els dos bàndols per acabar amb la matança.
El seu pare va morir l’abril del 1940 i la seua notaria va passar a mans d’Antoni Gual Ubach, a qui Salvador començà a ajudar per poder fer-se càrrec de la família. Aquesta feina no li agradava gens i gairebé no li deixava temps lliure per poder llegir o escriure. Es va haver de quedar en el despatx durant vint anys, que ell descriu com “els més durs i amargs de la meva vida”.
En aquella època en què molts escriptors van passar-se a la llengua castellana ell es va mantenir fidel al català, tot i saber que seria impossible rebre cap mena de reconeixement literari. A més, es va decantar per la poesia com a mètode d’expressió ja que era més fàcil de publicar en ser un gènere menys controlat per la censura franquista. Fruit d’aquestes dues idees apareix l’any 1946 el seu primer llibre de poemes, Cementiri de Sinera.
El 7 d’agost de 1950 va morir la seua mare de càncer, fet que va significar un cop molt fort per l’escriptor ja que l’admirava i estimava molt. Entre els anys 1952 i 1955 va publicar quatre llibres de poemes: Les hores, Mrs. Death, El caminant i el mur (del qual hem tret el poema Assaig de càntic en el temple) i Final de laberint, llibre pel qual el van guardonar amb “La Lletra d’Or”. En les quatre obres, tot i tractar temàtiques diferents, com poden ser passejar-se amb Dante per l’infern i el purgatori o viatjar pel Mediterrani seguint l’estil d’Ulisses, sempre acaba arribant a la mateixa conclusió: que ell i tot el que ell estima acabarà desapareixent en l’oblit. Aquí la seua poètica es converteix en una meditació sobre la mort.
També s’ha de parlar d’un aspecte contradictori i de que mai no ha quedat ben definit de les seves creences: la seua religiositat. Ell es definia com a agnòstic, mai com a ateu, i se sentia atret per la religió, declarant que volia morir catòlicament per respecte a la seua mare.
En 1963 apareix Obra Poètica, recull de tots els seus llibres de poemes on, a més a més, apareix per primera vegada el Llibre de Sinera. Al llarg de la dècada dels seixanta li passa una cosa completament inesperada: la popularitat. Espriu esdevé un símbol de les reivindicacions de Catalunya, passa a ser considerat la veu del poble. Aquesta obertura del poeta al gran públic va ser deguda sobretot al director de teatre Ricard Salvat i al cantant Raimon. Sense intervenir activament en la lluita clandestina, sempre que es demanava el suport dels intel·lectuals del país s’oferia fins i tot en els moments més arriscats, com la firma del manifest en contra de les tortures per part de la policia, fet pel qual l’Estat va passar a vigilar-li la correspondència.
A partir del 1969 se’l va proposar per al premi Nobel de literatura, que no li van concedir, però sí que se li va atorgar el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.
La seua vida era interrompuda per freqüents malalties, de manera que es passava moltes hores llegint i escrivint. Sistemàticament, cada dia dedicava mitja hora a llegir el diccionari Fabra i mitja més al diccionari de la Real Academia Española. Una vegada, va fer unes declaracions defensant la cooficialitat del català i el castellà fet pel qual els sectors catalanistes més radicals el van criticar. Ràpidament, intel·lectuals de tots els mitjans van sortir en defensa del poeta, que seguia essent considerat un mite.
Va morir la vesprada del divendres 22 de febrer de 1985, a l’edat de 72 anys.